Història del swing

La música swing, també coneguda com swing jazz o simplement swing, és un estil de jazz que es va originar als Estats Units a finals dels anys 20 i que es va convertir en un dels gèneres musicals més populars i exitosos del país durant la dècada de 1930.

El swing utilitza els instruments habituals del jazz: una secció rítmica formada per piano, contrabaix i bateria, metalls com trompetes i trombons, vents com saxofons i clarinets, i, molt ocasionalment, instruments de corda, com el violí o la guitarra. El swing utilitza preferentment temps mitjans i ràpids, generalitza els riffs melòdics i allibera la bateria d'algunes restriccions que havia sofert fins aleshores.

La formació característica de l'estil va ser el de la Big Band, on va anar adquirint cada vegada més importància el paper del solista. Destaquen en aquest estil músics com Fletcher Henderson, Benny Goodman, Duke Ellington o Count Basie.
 

Elements innovadors de la música swing

El swing és un estil de jazz bàsicament orquestral, influït en gran part per la música europea. Es destaca per haver aportat al jazz una sèrie d'innovacions conceptuals importants, com per exemple la d'incrementar el nombre de membres de les formacions en duplicar els instruments. Una altra característica és el fet que la bateria sigui l'únic instrument amb una funció totalment rítmica, la qual cosa li proporciona una rellevància especial en el motor de tot el conjunt. Altres aspectes a destacar són que s'hi revaloren els temes melòdics, s'estableix una estructura invariable de peces i es regularitza mecànicament la relació entre les parts d'un tema. Alhora, utilitza, com a recurs de tensió, el riff (frase rítmica curta repetida moltes vegades). El swing ha portat també a la consolidació dels registres alts dels instruments, amb presència sobre els baixos o, inclús, sobre els mitjans, i condiciona notablement el resultat sonor del conjunt, allunyant-se de l'opacitat de timbres.

I amb el swing arriba el ball!

La música swing es pot ballar de diferents maneres; el lindy hop, el xarleston, el balboa, el blues o el claqué en són diferents exemples. Tots ells van sorgir a Amèrica de la mà de la cultura afroamericana  cap als anys 20-30, i després es van estendre a Europa.

El lindy hop és un ball en parella que va néixer a Harlem, Nova York, i que de seguida va esdevenir molt popular als Estats Units i es va estendre a tot  Europa a través dels espectacles de les companyies professionals, de les pel·lícules i dels soldats americans que participaven en els enfrontaments bèl·lics de l'època.  El xarleston és un ball que pot ser individual o en parella i que deu el seu nom a la ciutat homònima de Carolina del Sud. El seu estil dinàmic, espectacular i divertit s'identifica amb els "bojos anys 20".
El/la balboa es va originar a la península de Balboa, al sud de Califòrnia, quan les sales de ball no podien encabir tots els seus balladors. En els seus inicis tots els seus passos eren de posició tancada, després el ball va anar evolucionant i va incorporar passos de posició oberta. El blues també pot ser individual o en parella, és tranquil, de moviments sensuals i passos lents, on hi ha molt d'espai per a la improvisació. El claqué és, alhora, instrument musical i permet un alt grau d'improvisació i de creativitat. Es balla individualment i el seu objectiu principal és fer música amb els peus amb l'ajuda de claquetes de ferro especials que es posen a la sola de les sabates.